Publica un comentari a l'entrada

Joana ha dit... 23 de novembre de 2009 a les 19:45

Quina precisió i quin detall més ben aconseguit entre la imatge i el text. La personificació del bosc i de l'últim llum del ranvespre inspira un sentiment molt delicat de melangia infinita. Sembla que tots dos s'abandonen a un estat contemplatiu. M'encanta.

F.Puigcarbó ha dit... 23 de novembre de 2009 a les 20:59

Hi és la sensació de melangia, veus com el sol es va ponent i t'envaeix una certa laxitud. M'agraden molt les postes de sol i en canvi el que el veig es quan surt cada dia a trenc d'alba.

Joana ha dit... 26 de febrer de 2011 a les 8:42

M'encanta retrobar aquestos comentaris ací després de tant de temps.

Del poema de Montse, que has deixat a Anoarra, et deixe ací la resposta. Allí no la puc deixar.

TOC, TOC

On ets
que no t'hi veig?

No cal (em contesta)
Dins teu,
molt endins, guarint-te.

Puigcarbó ha dit... 26 de febrer de 2011 a les 9:15

perquè no pots deixar-hi un comentari? la Montse li ha deixat

[blogger]

Author Name

Formulari de contacte

Nom

Correu electrònic *

Missatge *

Amb la tecnologia de Blogger.